El musical, un gènere nascut al cinema i als teatres
americans, és un llenguatge molt diferent al de l'òpera, requereix unes
veus amb una tècnica segurament no tan exigents, a part que té una
ventaja idiomàtica clara, i és el cantar en anglès, si bé ara ja són
traduïts all idiomes locals on se representen. També cal dir que sovint
els arranjaments són més propis del pop o el rock que de la música clàssica.
Quant als arguments, no crec hagi tanta diferència entre un gènere i
l'altre, car la literatura sol ser la font principal dels libretos, encara que
darrerament el repertori d'un grup o solista esdevé fàcilment un musical,
com és el cas de Mecano, Abba o en Tomeu Penya, les cançons dels quals se
succeeixen i formen un argument. Mai no falta una obertura, un duo d'amor,
el número del dolent (amb veu de baix) i el punt culminant que tothom espera a
la butaca. Barrejats entre òpera i musical trobam L'òpera de tres penics, West Side story i Porgy and Bess.
Els musicals més famosos són The Phantom of the
opera i Les Misérables. També les pel·lícules de dibuixos,
sobre tot Disney, ara són musicals: The Lion King, Anastasia,
per exemple. És habitual que estiguin en cartell mesos i mesos, per no dir
anys, i amb llista d'espera quan a la taquilla.
Els meus musicals favorits són Jesus Christ
Superstar, Mar i Cel (Dagoll Dagom) i l'òpera rock Tommy (The
Who). Com a cançó aïllada d'un musical, crec que me qued amb I
don't know how to love him, del primer dels esmentats títols. Com a autor,
és clar, Andrew Lloyd Weber.
(Tetx per a l'article de Pere Estelrich "De Mallorca a Broadway, o casi", publicat al DM el 10 de novembre de 2021.
