Memòries
d’un nin wagnerià en tres o quatre actes
Jordi Vidal
Club Diario de Mallorca, 18.3.2013
Els meus primers contactes amb Wagner
varen ser uns anys abans d’escoltar els seus discos, en concret una imatge eròtica
de les valquíries a l’Enciclopedia Infantil
Molino, una breu biografia seva al llibre Cien figuras universales i un resum de Tristany i Isolda a Las 100 más famosas novelas, un curiós
llibre que circulava per ca els meus pares.
Després d’aquesta mena de prehistòria
wagneriana vaig passar, a la fi, a escoltar la seva música, una vegada que ja
havia assimilat el meu gust per Beethoven.
I va ser amb un disc o cassette
d’obertures i preludis que segurament vaig comprar d’alguna col·lecció i que no
sé si he perdut. Com molts de joves vaig quedar bocabadat amb l’obertura de Tanhäuser i el preludi de Lohengrin, que escoltava cada dia. Ni
tan sols sabia que obrien obres cantades, això va ser una mica més tard. També
record un disc de vinil que me regalà Discoplay amb fragments orquestrals de l’Anell del Nibelung. La veu humana no
feia acte de presència, per això hauria d’esperar acostumar la meva oïda al
cant, cosa que vaig fer amb Verdi i Puccini. Llavors obriren la fonoteca de la
Casa de Cultura de Palma i escoltava amb auriculars el començament de Tanhäuser.
Me va cridar l’atenció que els temes de l’obertura que tantes vegades havia
sentit tenien lletra. Per desgràcia mai vaig arribar al segon acte de Tanhäuser,
ara és un dels meus favorits i que vaig descobrir gràcies a la pel·lícula Cita
con Venus.
Lohengrin
pertany ja a l’època del CD, una versió amb Plácido
Domingo que me va costar una doblerada però que encara tenc i escolt. El seu
preludi, que sonava al principi de Qué
bello es vivir i a la famosa escena del globus terraqui de El gran dictador (O César o nada) és una
de les meves músiques favorites i vaig decidir comprar-me’n també la versió en
vídeo. El que no sabia era allò de la marxa nupcial, i he comprovat que poca
gent sap que es de Wagner i que és la música del casament del cavaller del cigne
amb n’Elsa. Com veurem Lohengrin és l’òpera de Wagner que més s’ha representat
a Palma i la seva obra més popular.
Tristany
i isolda va ser una passa definitiva, no només
per a mi sinó també per la història de la música. Des del seu preludi a la mort
d’amor, un segon acte d’una bellesa insuperable, un acord que sembla impossible
(fa, si, re sostingut, sol sostingut). Crec que la música preferida de Dalí.
I finalment una Tetralogia en una preciosa capsa de 14 CD’s que fa pena posar-los, amb
músiques cinematogràfiques com les d’Apocalipse now, Excalibur o Ludwig i el descobriment de la
mitologia germànica, a la que me vaig introduir amb una edició juvenil de Los Nibelungos i El libro de las adivinanzas Bimbo i que ara he completat amb la
lectura d’un llibre d’Enrique Bernárdez titulat Los mitos germánics. En la Tetralogia apareixen les divinitats de
l’olimp germànic: Wotan (Odín), Donner (Thor), Fricka (esposa de Wotan), Freia
(deessa de l’amor i la fertilitat), moltes
de les quals se conserven en alguns dies de la setmana en alemany i en
anglès (Wednesday, Donnerstag / Thursday, Friday / Freitag) i personatges com
les nornes (teixidores del destí) i les valquíries (que acompanyaven els
guerrers morts en combat cap a Valhalla). Existeix una edició bilingüe
alemany/castellà de El anillo del
Nibelungo de Angel Fernando Mayo (editorial Turner Música).
Me faltava assistir a alguna òpera de
Wagner, cosa que vaig aconseguir gràcies a un viatge a Polònia, una funció de Tanhäuser a Poznan que va suposar el
compliment d’un somni. Ara esper amb impaciència la funció al Teatre Principal
de Palma del mes de maig Viatge per la Tetralogia de Wagner.
Seguint indicacions de Houston Stewart
Chamberlain (El drama wagneriano) i Kurt
Pahlen (Diccionario de la ópera)
podem conèixer les fonts literàries de les obres de Wagner, que recordem, és
l’autor dels llibrets, un cas gairebé únic en la història de la música; així Rienzi se basa en una obra de Edward
Bulwer Lytton, el famós autor de Els
últims dies de Pompeia; la llegenda de L’holandès
errant se basa en un poema de Heinrich Heine, i el mateix Wagner se sentí
inspirat en viure ell també un trajecte del Bàltic a Londres; Tanhäuser parla d’una trobada de poetes
o minnesänger al Wartburg el 1207, un fet segurament històric i que Heine també
va recollir en les seves obres; Lohengrin
és un recull de llegendes en torn del Sant Grial, amb pinzellades del trobador
i poeta medieval Wolfram von Eschenbach, els germans Grimm i d’un manuscrit
publicat el 1813; Tristany i Isolda
, una llegenda d’origen celta coneixia versions de Chétrien de Troyes, Béroul,
Thomas de Bretanya i Godofredo d’Estrasburg. Una bona edició de la llegenda és
la publicada per Alianza editorial a cura d’Alicia Yllera; Els mestres cantaires està inspirat en els mateixos poemes i drames
de Hans Sachs, un personatge històric que va viure en el segle XVI; L’Anell del Nibelung (o Tetralogia)
recull llegendes nòrdiques, Eddas, sagues i epopeies com el Cantar dels
Nibelungs; finalment Parsifal
s’inspira en poemes de Wolfram von Eschenbach i Chétrien de Troyes, tal i com
assegura l’antologia trobadoresca publicada pet Carlos Álvar. Així mateix José
María Viña va recollir textos medievals de cavalleries referits als arguments
de Wagner com són la Leyenda del
cavallero del cisne i Tristán
castellano.
De la mort de Wagner he trobat algunes
referències a la premsa de Palma. El Isleño de dia 23 de febrer de 1883
reprodueix dos depatxos d’agència: un datat a Venècia el dia 17 de febrer i un
altre a Munich que descriuen l’arribada de les restes mortals del compositor
des de Venècia; un mes més tard, el 17 de març trobam la descripció dels
multitudinaris funerals de Wagner a Bayreuth: la ciudad estaba enlutada. En todos los edificios flotaban banderas y
colgaduras negras y las farolas de las calles se veían encendidas y cubiertas
de crespones negros.
L’any de la mort de Wagner (1883) he trobat a Palma un ambient
sarsuelístic i d’òpera italiana. El mes de gener se representaren al Teatre
Principal diverses sarsueles, entre les quals Los diamantes de la corona i El
barberillo de Lavapiés, La Tempestad o una versió castellana de Martha, de
Flotow. Tres temporades d’òpera se succeïren aquell 1883: el mes d’abril al
Teatre Principal títols com La favorita, La Traviata, Faust i Fra Diavolo; el
mes d’octubre s’inicia una temporada en el Teatro-Circo Balear, amb obres com Ernani,
Rigoletto, La Traviata, Il Trovatore, Un ballo in maschera, Norma, La
sonnanbula, Fra Diavolo, Il Barbiere de Seviglia i l’altra al Principal el mes
de desembre amb Lucia de Lammermoor, La favorita, Ernani i La sonnanbula. Amb
això deduïm que predomina l’òpera italiana i que nos se programa Wagner als teatres
de Palma, però sí en bandes militars que toquen al Born o a la Rambla una
fantasia de Lohengrin.
Com explica Damià Pons al seu llibre El diari La Almudaina en l’època de Miquel
dels Sants Oliver, el music Antoni Noguera, wagnerià convençut, en va
publicar un article el 12 de març de 1888; a més Lohengrin va ser representada al Teatre Principal de Palma per una
companyia italiana els dies 27, 28, 30 i 31 de maig de 1891 i això va suposar
la publicació del seu argument i diversos articles d‘opinió i biogràfics sobre
el músic alemany, per exemple el de l’escriptor i periodista Joan Baptista
Ensenyat titulat “Wagner y su obra” (4 i 6 de juny de 1891) i anècdotes com “Las
mujeres de Wagner”, “Wagner y los animales”, “Wagner íntimo. Recuerdos de una
comida”, etc.
Seguint informacions facilitades per Gaspar Sabater al seu llibre De la casa de las comedias al Teatro
Principal trobam obres de Wagner en dues ocasions, el 1920 i el 1925.
Així el diumenge 16 maig de 1920 se canta
al Teatre Principal de Palma Lohengrin
(suposam que en italià) dins una temporada amb títols com Aida, La Bohème, Rigoletto,
Tosca i Faust i dirigides per Vicente Petri. Al diari La Almudaina de dia 18 de maig trobam la crònica de Lohengrin: fue un éxito resonante, el señor Marqués
sostuvo digamente toda la obra, sin emplear recursos de dudosa ley, sino que se
entregó a la partitura con toda lealtad; la señorita Viñas puso toda su
voluntad en el papel de Elsa.
El 1925 se produeix un fet notable, i és
la representació de tres obres de Wagner gairebé al mateix temps: el 4 de març és
Lohengrin al Líric, dins un cicle
amb Aida, Mefistofele, Rigoletto i La Favorita. Els 7 i 8 pugen a l’escenari del Teatre
Principal La Valquíria i Sigfrid en una producció del Teatre del
Liceu de Barcelona sota la direcció musical de Josep Sabater i amb la
intervenció del tenor Luigi Canalda (Sigmund, Sigfrid) i la tiple Lilly Hafgen
(Brunilda), consumats cantants amb experiència a Milà i Nova York
respectivament. El 26 de febrer se publicava a La Almudaina l’argument de la Tetralogia en general i el 5 de març
el de Sigfrid en particular, segurament textos extrets del fulletó que es posà
a la venda. La crítica de la funció de dia 7 titulada “Walkyrias y Sigfrido”
destaca el timbre puríssim i la potència torrencial de la soprano i la veu
fresca i vibrant del tenor. Sigfrid se representà el diumenge 8 de març en
sessió matinal. El duo de l’heroi i la valquíria del tercec acte rep una gran
ovació. Les obres són representades en italià.
Fins i tot s’anunciava una possible
representació de Parsifal per
l’octubre d’aquell mateix any, fet que sembla no se produí, si bé gràcies a la
recerca de dita informació hem trobat la següent anècdota publicada a La Almudaina el 14 d’octubre de 1925:
Un
día Rossiní oyó un gran estrépito y gritó: corpo di dio, ¿quién toca Tanhäuser
en mi casa? un criado respondió: es la cocinera que acaba de romper toda la
vajilla.
