Exposició "El moble a Mallorca. Segles XIII-XX".
Capella de la Misericòrdia de Palma
Consell de Mallorca
Cadires, llits, capses, els gremis, etc
Més informació aquí
dissabte, 28 de març del 2009
dijous, 5 de març del 2009
10 anys sense Kubrick (1999-2009)
Programa a IB3 Ràdio (5.3.2009)
KUBRICK, CLARKE & LIGETI: UNA ODISSEA D’HOMENATGES (*)
No hi ha cap dubte que estam a l’any més oportú per a retre homenatge a aquests tres monstres de la cultura contemporània. L’any 2001 serà, sense dubte, l’any de 2001, una odissea a l’espai.
I podem començar, per què no?, per Homer, creador de l’epopeia d’Odisseu, l’Ulisses d’Ítaca, que segles més tard revisava el gran Joyce. Precissament aquesta parauleta de la que tant sentirem parlar aquest 2001 ve del grec “odios”, camí.
El realitzador americà Stanley Kubrick (1928-1999) llegeix “The Sentinel”, un relat breu que Arthur C. Clarke havia escrit el 1948, i de tot d’una decideix fer una pel·lícula en la que qualque cosa es posa en marxa quan cal. Per exemple, un monolit que emet un senyal cap a Júpiter just quan aquells simis de fa quatre mil·lions d’anys han estat capaços d’arribar a la Lluna. És part del llarg anar de la raça humana i el desig de trobar allò que es cerca: qui és o com és Déu. Amb aquest argument, el director de cinema i l’escriptor enllesteixen el guió de “2001, a space odyssey”, que més tard esdevindrà novel·la i creen una obra mestra del cinema. La pel·lícula (MGM, de l’any 1968), ha estat considerada sempre com la millor dintre del gènere de la ciència ficció. Fou protagonitzada per Keir Dullea (Bowman), Gary Lookwood (Poole), William Sylvester (Dr. Floyd), Daniel Ritcher (Moonwatcher) i la veu de la rebel HAL 9000, Douglas Rain, que arriba a interpretar la cançó Daisy, just quan ha de ser desconectada.
Si bé Kubrick havia pensat en Carl Orff, la banda sonora fou encarregada en un principi a Alex North, que ja havia musicat “Spartacus” (1960), però a la fi es decidí per autors dels anomenats “clàssics”, en concret de Richard Strauss (la cèlebre obertura d’Also sprach Zarathustra), Johann Strauss (El Danubi Blau), Khachaturian (Gayaneh) i, com no, Ligeti, objecte d’un estudi una mica més ample dins aquest article. El més curiós és que Alex North obria el film amb una fanfàrria molt semblant a la de Strauss, si bé amb clares influències de Rozsa. La primera part de la pel·lícula, l’alba de la humanitat, resta sense música, llevat de l’aparició del monolit i del descobriment, per part de Moonwatcher, de les primeres armes. Molt cèlebre fou la utilització dels vals del Danubi Blau per a il·lustrar un viatge per l’espai. Durant la travessia cap a Júpiter escoltam el ballet Gayaneh.
Quant a György Ligeti, aquest compositor va néixer l’any 1923 a Transilvània, de llengua materna hongaresa i d’ascendència jueva. Després d’estudiar música a Koloszvar i Budapest s’instal·là a Viena l’any 1956 i es posà en contacte amb la vanguàrdia europea. Actualment viu a Hamburg.
Kubrick aprofità tres de les seves obres per a 2001: fragments del Requiem, escrit per a soprano, mezzo, dos cors i orquestra (1963-1965) en versió de la Orquestra de la Ràdio de Baviera dirigida per Francis Travis; Lux aeterna, un canon a 16 veus que data de l’any 1966 i que hi interpreta l’Schola Cantorum de Stuttgart (dir. Clytus Goffwald); Atmospheres, de l’any 1961, de gran complexitat cromàtica i farcida d’intervals de segona, que interpreta l’Orquestra de Sudwestfunk dirigida per Ernest Bour.
Les escenes amb música de Ligeti són les que ens traslladen a allò més desconegut: el Requiem esdevé el leitmotiv de la roca; Lux Aeterna ens convida a passejar per la superfície de la Lluna fins que arribem a Clavius; Atmospheres acompanya a Dave Bowman cap a la porta de les estrelles.
Altres pel·lícules amb música de Ligeti són “The shining” (1980) i “Eyes wide shut” (1999), del mateix Kubrick, i el seu Concert per a Violoncel i orquestra sona a “Heat” (1995), de Michael Mann.
I per acabar, dues puntualitzacions: el grup Pink Floyd mai va ser convidat a musicar 2001, com han cregut alguns; en tot cas va ser tantejat (sense èxit) per a aportar fragments del seu àlbum Atom Heart Mother a “A clocwork orange” (1971); per una altra part, la canço “Space oddity” de David Bowie no té res a veure amb “Space oddisey”.
(*) Publicat a “Temps Moderns. Papers de Cinema” (Sa Nostra) n. 70 (2001) p. 22
No hi ha cap dubte que estam a l’any més oportú per a retre homenatge a aquests tres monstres de la cultura contemporània. L’any 2001 serà, sense dubte, l’any de 2001, una odissea a l’espai.
I podem començar, per què no?, per Homer, creador de l’epopeia d’Odisseu, l’Ulisses d’Ítaca, que segles més tard revisava el gran Joyce. Precissament aquesta parauleta de la que tant sentirem parlar aquest 2001 ve del grec “odios”, camí.
El realitzador americà Stanley Kubrick (1928-1999) llegeix “The Sentinel”, un relat breu que Arthur C. Clarke havia escrit el 1948, i de tot d’una decideix fer una pel·lícula en la que qualque cosa es posa en marxa quan cal. Per exemple, un monolit que emet un senyal cap a Júpiter just quan aquells simis de fa quatre mil·lions d’anys han estat capaços d’arribar a la Lluna. És part del llarg anar de la raça humana i el desig de trobar allò que es cerca: qui és o com és Déu. Amb aquest argument, el director de cinema i l’escriptor enllesteixen el guió de “2001, a space odyssey”, que més tard esdevindrà novel·la i creen una obra mestra del cinema. La pel·lícula (MGM, de l’any 1968), ha estat considerada sempre com la millor dintre del gènere de la ciència ficció. Fou protagonitzada per Keir Dullea (Bowman), Gary Lookwood (Poole), William Sylvester (Dr. Floyd), Daniel Ritcher (Moonwatcher) i la veu de la rebel HAL 9000, Douglas Rain, que arriba a interpretar la cançó Daisy, just quan ha de ser desconectada.
Si bé Kubrick havia pensat en Carl Orff, la banda sonora fou encarregada en un principi a Alex North, que ja havia musicat “Spartacus” (1960), però a la fi es decidí per autors dels anomenats “clàssics”, en concret de Richard Strauss (la cèlebre obertura d’Also sprach Zarathustra), Johann Strauss (El Danubi Blau), Khachaturian (Gayaneh) i, com no, Ligeti, objecte d’un estudi una mica més ample dins aquest article. El més curiós és que Alex North obria el film amb una fanfàrria molt semblant a la de Strauss, si bé amb clares influències de Rozsa. La primera part de la pel·lícula, l’alba de la humanitat, resta sense música, llevat de l’aparició del monolit i del descobriment, per part de Moonwatcher, de les primeres armes. Molt cèlebre fou la utilització dels vals del Danubi Blau per a il·lustrar un viatge per l’espai. Durant la travessia cap a Júpiter escoltam el ballet Gayaneh.
Quant a György Ligeti, aquest compositor va néixer l’any 1923 a Transilvània, de llengua materna hongaresa i d’ascendència jueva. Després d’estudiar música a Koloszvar i Budapest s’instal·là a Viena l’any 1956 i es posà en contacte amb la vanguàrdia europea. Actualment viu a Hamburg.
Kubrick aprofità tres de les seves obres per a 2001: fragments del Requiem, escrit per a soprano, mezzo, dos cors i orquestra (1963-1965) en versió de la Orquestra de la Ràdio de Baviera dirigida per Francis Travis; Lux aeterna, un canon a 16 veus que data de l’any 1966 i que hi interpreta l’Schola Cantorum de Stuttgart (dir. Clytus Goffwald); Atmospheres, de l’any 1961, de gran complexitat cromàtica i farcida d’intervals de segona, que interpreta l’Orquestra de Sudwestfunk dirigida per Ernest Bour.
Les escenes amb música de Ligeti són les que ens traslladen a allò més desconegut: el Requiem esdevé el leitmotiv de la roca; Lux Aeterna ens convida a passejar per la superfície de la Lluna fins que arribem a Clavius; Atmospheres acompanya a Dave Bowman cap a la porta de les estrelles.
Altres pel·lícules amb música de Ligeti són “The shining” (1980) i “Eyes wide shut” (1999), del mateix Kubrick, i el seu Concert per a Violoncel i orquestra sona a “Heat” (1995), de Michael Mann.
I per acabar, dues puntualitzacions: el grup Pink Floyd mai va ser convidat a musicar 2001, com han cregut alguns; en tot cas va ser tantejat (sense èxit) per a aportar fragments del seu àlbum Atom Heart Mother a “A clocwork orange” (1971); per una altra part, la canço “Space oddity” de David Bowie no té res a veure amb “Space oddisey”.
(*) Publicat a “Temps Moderns. Papers de Cinema” (Sa Nostra) n. 70 (2001) p. 22
divendres, 27 de febrer del 2009
Rostres de Roma
Rostres de Roma. Retrats romans del Muso Arqueológico Nacional.
Palma. Ses Voltes, Parc de la Mar.
Fa ganes de tornar a llegir Jo, Claudi.
Palma. Ses Voltes, Parc de la Mar.
Fa ganes de tornar a llegir Jo, Claudi.
dilluns, 16 de febrer del 2009
Alphonse Mucha
He visitat l'exposició sobre Alphonse Mucha (1860-1939). Seducció, modernitat i utopia.
Fundació La Caixa, Gran Hotel (Palma)
Mucha va ser un pintor i artista decoratiu txec, àmpliament reconegut per ser un dels màxims exponents de l'Art Nouveau (wikipèdia).
Nota: tenc una paperera amb una il·lustració de Mucha, la famosa Bières de la Meuse.
dimecres, 11 de febrer del 2009
Centenari de l'Escola Graduada de Palma
La Comissió està formada per l'equip directiu actual, ex-directors, inspectors, pares d'alumnes, representants de l'Ajuntament de Palma, ex-mestres i ex-alumnes.
Està prevista una exposició i una publicació.
dilluns, 2 de febrer del 2009
Bicentenario Poe
Edgar Allan Poe (1809-1849), el autor más imitado.
http://es.wikipedia.org/wiki/Allan_Poe
Ediciones que tengo por casa:
Narraciones extraordinarias. Salvat (Libro RTV 3), Madrid, 1969. Prólogo de Chicho Ibáñez Serrador.
Obras selectas de Edgar Allan Poe. Orbis, Barcelona, 1983
El gato negro y otros cuentos. El País, Madrid, 2004
Un disco: Tales of mistery and imagination (The Alan Parsons Project, 1976), en vivnilo y CD.
Actuaciones musicales:
Poe. Dagoll Dagom. Auditòrium de Palma, enero de 2004
Cuentos extraordinarios (E. Allan Poe). Castell de Bellver, 5.9.2014
divendres, 16 de gener del 2009
Dentista de cocodrilos (por Hazael)
Bueno, ya era hora...
Me lo acabé hace ya más de un mes, y ha estado rondando por ahí hasta que por fin me he puesto a hacerle la reseña... y mira que se la debía, y más porque es un amigo y un ex-profesor quien lo ha escrito (y tal vez por eso, porque me ha costado tanto encontrar las palabras adecuadas, he tardado tanto): finalmente, el señor Jordi Vidal reunió sus columnas escritas para un periódico en un volumen bellamente editado por Documenta Balear, titulándolas "Dentista de Cocodrilos" con su característico humor a medio camino entre lo cáustico y lo surrealista... pero pocas cosas puedo decir yo de Jordi que sean mejores que el prólogo de Román Piña Valls, así que como siempre me limitaré a dar mi opinión.
Las columnas me han gustado, unas más y otras menos, sobre todo y principalmente porque son divertidas: el sentido del humor de Jordi es muy suyo, tanto que si no le conoces bien no puedes llegar a saber si está enfadado, o está de broma, o está metiéndose contigo... pero es una manera muy efectiva de poner en la picota algunas de las cosas que son más que cuestionables en esta isla que nos ha tocado vivir. A mí, particularmente, me interesan muy poco muchos de los temas que toca (políticos, deportivos, e incluso sociales), y en cambio me gustan más las pequeñas anécdotas en las que él se ríe de sí mismo o te habla de los progresos de sus hijas o de la actitud de ciertas personas ante ciertos menesteres...
En definitiva, un libro ligero y ameno, una compilación para leer con gusto y con humor, y que cada uno se quede con lo que más le guste. Recuerdo que en su casa me dijo que en este libro no había ni una gota de sexo (una o dos sí que hay, pero tan ligeras que casi ni se notan), y que alguien le dijo que en eso se parecía a Borges... en este caso, y personalmente hablando, yo estoy encantado entonces de no parecerme a él.
La dedicatoria es encantadora: "Para Házael, alumno predilecto y maestro ya de muchas cosas."
Me lo acabé hace ya más de un mes, y ha estado rondando por ahí hasta que por fin me he puesto a hacerle la reseña... y mira que se la debía, y más porque es un amigo y un ex-profesor quien lo ha escrito (y tal vez por eso, porque me ha costado tanto encontrar las palabras adecuadas, he tardado tanto): finalmente, el señor Jordi Vidal reunió sus columnas escritas para un periódico en un volumen bellamente editado por Documenta Balear, titulándolas "Dentista de Cocodrilos" con su característico humor a medio camino entre lo cáustico y lo surrealista... pero pocas cosas puedo decir yo de Jordi que sean mejores que el prólogo de Román Piña Valls, así que como siempre me limitaré a dar mi opinión.
Las columnas me han gustado, unas más y otras menos, sobre todo y principalmente porque son divertidas: el sentido del humor de Jordi es muy suyo, tanto que si no le conoces bien no puedes llegar a saber si está enfadado, o está de broma, o está metiéndose contigo... pero es una manera muy efectiva de poner en la picota algunas de las cosas que son más que cuestionables en esta isla que nos ha tocado vivir. A mí, particularmente, me interesan muy poco muchos de los temas que toca (políticos, deportivos, e incluso sociales), y en cambio me gustan más las pequeñas anécdotas en las que él se ríe de sí mismo o te habla de los progresos de sus hijas o de la actitud de ciertas personas ante ciertos menesteres...
En definitiva, un libro ligero y ameno, una compilación para leer con gusto y con humor, y que cada uno se quede con lo que más le guste. Recuerdo que en su casa me dijo que en este libro no había ni una gota de sexo (una o dos sí que hay, pero tan ligeras que casi ni se notan), y que alguien le dijo que en eso se parecía a Borges... en este caso, y personalmente hablando, yo estoy encantado entonces de no parecerme a él.
La dedicatoria es encantadora: "Para Házael, alumno predilecto y maestro ya de muchas cosas."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)