Wagner al Club Diario de Mallorca

Memòries d’un nin wagnerià en tres o quatre actes

Jordi Vidal

Club Diario de Mallorca, 18.3.2013

Els meus primers contactes amb Wagner varen ser uns anys abans d’escoltar els seus discos, en concret una imatge eròtica de les valquíries a l’Enciclopedia Infantil Molino, una breu biografia seva al llibre Cien figuras universales i un resum de Tristany i Isolda a Las 100 más famosas novelas, un curiós llibre que circulava per ca els meus pares.

Després d’aquesta mena de prehistòria wagneriana vaig passar, a la fi, a escoltar la seva música, una vegada que ja havia assimilat el meu gust per Beethoven.

I va ser amb un disc o cassette d’obertures i preludis que segurament vaig comprar d’alguna col·lecció i que no sé si he perdut. Com molts de joves vaig quedar bocabadat amb l’obertura de Tanhäuser i el preludi de Lohengrin, que escoltava cada dia. Ni tan sols sabia que obrien obres cantades, això va ser una mica més tard. També record un disc de vinil que me regalà Discoplay amb fragments orquestrals de l’Anell del Nibelung. La veu humana no feia acte de presència, per això hauria d’esperar acostumar la meva oïda al cant, cosa que vaig fer amb Verdi i Puccini. Llavors obriren la fonoteca de la Casa de Cultura de Palma i escoltava amb auriculars el començament de Tanhäuser. Me va cridar l’atenció que els temes de l’obertura que tantes vegades havia sentit tenien lletra. Per desgràcia mai vaig arribar al segon acte de Tanhäuser, ara és un dels meus favorits i que vaig descobrir gràcies a la pel·lícula Cita con Venus.

Lohengrin pertany ja a l’època del CD, una versió amb Plácido Domingo que me va costar una doblerada però que encara tenc i escolt. El seu preludi, que sonava al principi de Qué bello es vivir i a la famosa escena del globus terraqui de El gran dictador (O César o nada) és una de les meves músiques favorites i vaig decidir comprar-me’n també la versió en vídeo. El que no sabia era allò de la marxa nupcial, i he comprovat que poca gent sap que es de Wagner i que és la música del casament del cavaller del cigne amb n’Elsa. Com veurem Lohengrin és l’òpera de Wagner que més s’ha representat a Palma i la seva obra més popular.

Tristany i isolda va ser una passa definitiva, no només per a mi sinó també per la història de la música. Des del seu preludi a la mort d’amor, un segon acte d’una bellesa insuperable, un acord que sembla impossible (fa, si, re sostingut, sol sostingut). Crec que la música preferida de Dalí.

I finalment una Tetralogia en una preciosa capsa de 14 CD’s que fa pena posar-los, amb músiques cinematogràfiques com les d’Apocalipse now,  Excalibur o Ludwig i el descobriment de la mitologia germànica, a la que me vaig introduir amb una edició juvenil de Los Nibelungos i El libro de las adivinanzas Bimbo i que ara he completat amb la lectura d’un llibre d’Enrique Bernárdez titulat Los mitos germánics. En la Tetralogia apareixen les divinitats de l’olimp germànic: Wotan (Odín), Donner (Thor), Fricka (esposa de Wotan), Freia (deessa de l’amor i la fertilitat), moltes  de les quals se conserven en alguns dies de la setmana en alemany i en anglès (Wednesday, Donnerstag / Thursday, Friday / Freitag) i personatges com les nornes (teixidores del destí) i les valquíries (que acompanyaven els guerrers morts en combat cap a Valhalla). Existeix una edició bilingüe alemany/castellà de El anillo del Nibelungo de Angel Fernando Mayo (editorial Turner Música).

Me faltava assistir a alguna òpera de Wagner, cosa que vaig aconseguir gràcies a un viatge a Polònia, una funció de Tanhäuser a Poznan que va suposar el compliment d’un somni. Ara esper amb impaciència la funció al Teatre Principal de Palma del mes de maig Viatge per la Tetralogia de Wagner.

Seguint indicacions de Houston Stewart Chamberlain (El drama wagneriano) i Kurt Pahlen (Diccionario de la ópera) podem conèixer les fonts literàries de les obres de Wagner, que recordem, és l’autor dels llibrets, un cas gairebé únic en la història de la música; així Rienzi se basa en una obra de Edward Bulwer Lytton, el famós autor de Els últims dies de Pompeia; la llegenda de L’holandès errant se basa en un poema de Heinrich Heine, i el mateix Wagner se sentí inspirat en viure ell també un trajecte del Bàltic a Londres; Tanhäuser parla d’una trobada de poetes o minnesänger al Wartburg el 1207, un fet segurament històric i que Heine també va recollir en les seves obres; Lohengrin és un recull de llegendes en torn del Sant Grial, amb pinzellades del trobador i poeta medieval Wolfram von Eschenbach, els germans Grimm i d’un manuscrit publicat el 1813; Tristany i Isolda , una llegenda d’origen celta coneixia versions de Chétrien de Troyes, Béroul, Thomas de Bretanya i Godofredo d’Estrasburg. Una bona edició de la llegenda és la publicada per Alianza editorial a cura d’Alicia Yllera; Els mestres cantaires està inspirat en els mateixos poemes i drames de Hans Sachs, un personatge històric que va viure en el segle XVI; L’Anell del Nibelung (o Tetralogia) recull llegendes nòrdiques, Eddas, sagues i epopeies com el Cantar dels Nibelungs; finalment Parsifal s’inspira en poemes de Wolfram von Eschenbach i Chétrien de Troyes, tal i com assegura l’antologia trobadoresca publicada pet Carlos Álvar. Així mateix José María Viña va recollir textos medievals de cavalleries referits als arguments de Wagner com són la Leyenda del cavallero del cisne i Tristán castellano.

De la mort de Wagner he trobat algunes referències a la premsa de Palma. El Isleño de dia 23 de febrer de 1883 reprodueix dos depatxos d’agència: un datat a Venècia el dia 17 de febrer i un altre a Munich que descriuen l’arribada de les restes mortals del compositor des de Venècia; un mes més tard, el 17 de març trobam la descripció dels multitudinaris funerals de Wagner a Bayreuth: la ciudad estaba enlutada. En todos los edificios flotaban banderas y colgaduras negras y las farolas de las calles se veían encendidas y cubiertas de crespones negros.

L’any de la mort de  Wagner (1883) he trobat a Palma un ambient sarsuelístic i d’òpera italiana. El mes de gener se representaren al Teatre Principal diverses sarsueles, entre les quals Los diamantes de la corona i El barberillo de Lavapiés, La Tempestad o una versió castellana de Martha, de Flotow. Tres temporades d’òpera se succeïren aquell 1883: el mes d’abril al Teatre Principal títols com La favorita, La Traviata, Faust i Fra Diavolo; el mes d’octubre s’inicia una temporada en el Teatro-Circo Balear, amb obres com Ernani, Rigoletto, La Traviata, Il Trovatore, Un ballo in maschera, Norma, La sonnanbula, Fra Diavolo, Il Barbiere de Seviglia i l’altra al Principal el mes de desembre amb Lucia de Lammermoor, La favorita, Ernani i La sonnanbula. Amb això deduïm que predomina l’òpera italiana i que nos se programa Wagner als teatres de Palma, però sí en bandes militars que toquen al Born o a la Rambla una fantasia de Lohengrin.

Com explica Damià Pons al seu llibre El diari La Almudaina en l’època de Miquel dels Sants Oliver, el music Antoni Noguera, wagnerià convençut, en va publicar un article el 12 de març de 1888; a més Lohengrin va ser representada al Teatre Principal de Palma per una companyia italiana els dies 27, 28, 30 i 31 de maig de 1891 i això va suposar la publicació del seu argument i diversos articles d‘opinió i biogràfics sobre el músic alemany, per exemple el de l’escriptor i periodista Joan Baptista Ensenyat titulat “Wagner y su obra” (4 i 6 de juny de 1891) i anècdotes com “Las mujeres de Wagner”, “Wagner y los animales”, “Wagner íntimo. Recuerdos de una comida”, etc.

Seguint informacions facilitades  per Gaspar Sabater al seu llibre De la casa de las comedias al Teatro Principal trobam obres de Wagner en dues ocasions, el 1920 i el 1925.

Així el diumenge 16 maig de 1920 se canta al Teatre Principal de Palma Lohengrin (suposam que en italià) dins una temporada amb títols com Aida, La Bohème, Rigoletto, Tosca i Faust i dirigides per Vicente Petri. Al diari La Almudaina de dia 18 de maig trobam la crònica de Lohengrin: fue un éxito resonante, el señor Marqués sostuvo digamente toda la obra, sin emplear recursos de dudosa ley, sino que se entregó a la partitura con toda lealtad; la señorita Viñas puso toda su voluntad en el papel de Elsa.

El 1925 se produeix un fet notable, i és la representació de tres obres de Wagner gairebé al mateix temps: el 4 de març és Lohengrin al Líric, dins un cicle amb Aida, Mefistofele, Rigoletto i La Favorita.  Els 7 i 8 pugen a l’escenari del Teatre Principal La Valquíria i Sigfrid en una producció del Teatre del Liceu de Barcelona sota la direcció musical de Josep Sabater i amb la intervenció del tenor Luigi Canalda (Sigmund, Sigfrid) i la tiple Lilly Hafgen (Brunilda), consumats cantants amb experiència a Milà i Nova York respectivament. El 26 de febrer se publicava a La Almudaina l’argument de la Tetralogia en general i el 5 de març el de Sigfrid en particular, segurament textos extrets del fulletó que es posà a la venda. La crítica de la funció de dia 7 titulada “Walkyrias y Sigfrido” destaca el timbre puríssim i la potència torrencial de la soprano i la veu fresca i vibrant del tenor. Sigfrid se representà el diumenge 8 de març en sessió matinal. El duo de l’heroi i la valquíria del tercec acte rep una gran ovació. Les obres són representades en italià.

Fins i tot s’anunciava una possible representació de Parsifal per l’octubre d’aquell mateix any, fet que sembla no se produí, si bé gràcies a la recerca de dita informació hem trobat la següent anècdota publicada a La Almudaina el 14 d’octubre de 1925:

Un día Rossiní oyó un gran estrépito y gritó: corpo di dio, ¿quién toca Tanhäuser en mi casa? un criado respondió: es la cocinera que acaba de romper toda la vajilla.